Entre la melancolía y los nuevos horizontes

Com deia el director de la vetllada, Andrés Salado, en una entrevista recent, avui en dia cal un “concepte” per programar, un discurs que sobrevoli les peces i les doti de context. En el cas del concert de la Simfònica del Vallès el passat dissabte 24 al Palau de la Música, la tria cau pràcticament pel propi pes: dues de les partitures més interpretades del compositor txec Antonín Dvořák, el Concert per a violoncel i orquestra en si menor (op. 104) i la Simfonia número 9 en mi menor (op. 95), anomenada Del Nou Món, clarament la seva obra més popular i una de les pedres de toc de totes les orquestres arreu. Ambdues compostes durant l’estada del músic en terres nord-americanes, amb un any de diferència i responent al mateix esperit: la melangia per la pàtria enyorada barrejada amb l’energia, l’esperança i l’optimisme que aquells joves Estats Units transmetien al compositor. Per completar el programa i aprofundir en aquest retrat de la música clàssica passada pel sedàs de la música popular nord-americana, l’orquestra va fer una proposta triplement reivindicativa, l’Andante moderato, de l’escassament programada compositora afro-descendent Florence Price, que en vida va haver de patir la doble discriminació de ser dona i negra, i l’obra de la qual ha caigut pràcticament en l’oblit després d’haver rebut un gran reconeixement en el seu moment.

Aquesta barreja de tradició europea i ecos dels espirituals negres i el folklore estadounidenc va resultar ben patent en la interpretació de l’obra de Price, en la qual Salado va aconseguir de la Simfònica un so equilibrat i de gran claredat, càlid i amb les diferents textures ben definides. La peça, que originalment formava part d’un quartet de corda, destaca per un gran melodisme, és directa, accessible i amable, i va permetre que les cordes (especialment les violes) es lluïssin. Per a la segona peça de la nit es va convidar com a solista la prometedora violoncel·lista russa Anastasia Kobekina, que malgrat tenir només vint-i-vuit anys ja ha estat medalla de bronze al prestigiós concurs Txaikovski i New Generation Artist de la BBC. Kobekina, Stradivarius en mà, va oferir una lectura dramàtica de l’exigent Concert per a violoncel de Dvořák després d’un inici explosiu que va colpejar com un llamp. L’orquestra va semblar contagiar-se de la intensitat de la violoncel·lista i va adoptar un ritme implacable i gairebé marcial. Salado, que debutava el concert i la simfonia, va compensar el múscul i la contundència de Kobekina amb un bon contrast de les dinàmiques i va oferir moments de gran lirisme i sobrietat. L’estil gairebé acrobàtic de la russa, amb cops d’arc vigorosos, vibrati intensos i canvis de posició vertiginosos no va ser un inconvenient perquè el resultat fos raonablement poètic. Cal destacar la preciosa aportació de la primera flauta, Elisabet Franch, que va posar el contrapunt delicat i somiador. Després de la maratoniana sessió, que va arrencar els primers bravos enfervorits, la solista i el director van regalar un moment tendre però divertit com a encore amb la interpretació del Gallardo de Vladimir Kobenko, pare de la intèrpret, i on Salado va demostrar la seva perícia al pandero.

El plat fort de la nit va ser, però, la celebrada Simfonia del Nou Món, una de les més conegudes del repertori de tots els temps. Cal ser prudents amb aquest fet: sembla que una peça conegudíssima hagi de garantir l’èxit de la vetllada però també pot ser un regal enverinat, atès que tots tenim versions de referència al cap. La gran virtut de la lectura de Salado és no deixar-se endur per l’eufòria i per la grandiloqüència buida, i, per contra, donar més pes als passatges evocadors dels grans espais dels Estats Units. Per bé que en alguns fragments es va pecar d’un so excessivament expansiu, la tònica dominant va ser la moderació, per moments gairebé introspecció, i potser l’optimisme per la descoberta de nous horitzons. L’èpica que traspuen alguns motius de la partitura del txec es va posar de manifest amb elegància i seguretat (no van fallar els metalls en el famosíssim tema del quart moviment amb el suport d’uns vibrants violins), i va combinar-se amb naturalitat amb el record de la música tradicional del país natal de Dvořák i amb les al·lusions a la nova creació que escoltava en la seva terra d’acollida, com el ragtime i el blues, i fins i tot algun toc cinematogràficGairebé es diria que el compositor, sense escapar de la nostàlgia per estar lluny de Txèquia, es va proposar fer la seva contribució a la nova tradició que naixia als Estats Units i ho va fer amb tanta fascinació com entusiasme. Després d’un exaltat final, l’orquestra va rebre una sonora ovació i no van ser pocs els espectadors que els van agrair l’excel·lent interpretació dempeus.

El primer concert del cicle de la Simfònica al Palau ens ha ofert un llarg viatge entre la vella Europa i els joves Estats Units, entre la tradició i la modernitat, entre el record i l’anhel, entre la nostàlgia i l’engrescament. Aquest encreuament entre la música culta i els ritmes populars (sigui la polka de Dvořák, sigui el blues de Price) resulta enriquidor i ens permet descobrir els llaços que unien, sense saber-ho, dos músics de contextos ben diferents però que van saber captar l’esperit d’una època. La proposta de l’OSV continua l’octubre amb un programa Txaikovski.

https://www.nuvol.com/musica/classica/entre-la-melangia-i-els-nous-horitzons-276042